Quan la ciutat somia

Tinc un somni. Barcelona s’ha enfonsat, i des de la profunditat del silenci, experimenta la bellesa d’un món nou. La ciutat ja no sura i la seva pell torna a fer olor de mar. Barcelona és una urbs a la deriva en la memòria.

Era un lloc que va poder ser el nostre, però ningú podria situar en un mapa. Un escenari fantàstic en el qual la ciutat, bella dorment immersa en l’halo de malenconia dels somnis que se saben fràgils, espera un petó de llum silenciosa que la rescati de la penombra.

De sobte, una llum naufragada penetra agitant el seu esperit i converteix l’urbs òrfena i abandonada en un teatre d’ombres transparents, una península envoltada de negror excepte per la màgia inexplicable d’una llum etèria, que transforma els carrers amb el seu encanteri.

Em sento perdut bussejant en una urbs desconeguda desperta per l’explosió de llum, com un sol de mitjanit, que revela una Barcelona intrigant i fantasmagòrica. Descobreixo una ciutat deshabitada en la qual les estàtues, les úniques sensibles al misteri de la llum invisible, es converteixen en muses inesperades que em guien per explorar seva la bellesa amagada.

Søren Berenguer